Text del parlament de la Susana al recollir el premi set lletres

Posted on | juliol 5, 2019 | No Comments

Bona nit a tothom. Voldria començar per agrair aquest premi a la Paeria de Cervera, al Consell Comarcal de la Segarra i a la Fundació Manuel de Pedrolo.

Donar les gràcies també, i molt especialment, als membres del jurat que han llegit amb atenció el meu recull de contes, i que, a més, n’han destacat la qualitat amb la seva resolució.

Deixeu-me ressaltar el fet que el 7Lletres es destini a la narrativa breu, un gènere no tan llegit com altres, i fins i tot de vegades considerat menor. No són poques les ocasions en què, quan dius a algú que escrius contes, et pregunta “per a nens?”

Així que aprofito també per donar gràcies a les editorials que, com Pagès Editors, no només confien en els gèneres que tenen més públic i, per tant, més compradors potencials, com poden ser les novel·les, sinó en obres que no sempre són objecte de tanta acollida.

Diu que la definició de conte modern ja se’ns queda curta i que el gènere està vivint una transformació, que allò del plantejament, nus i desenllaç ha quedat obsolet. Segons l’escriptor Eloy Tizón, “al cuento literario se le han estallado las costuras”. M’agrada el debat, i sobretot que n’hi hagi. Vol dir que alguna cosa està viva i es mou, i és així com es fa avançar la literatura.

En aquesta actitud, i permeteu-me citar-lo ja que aquest premi es va crear en reconeixement a la seva figura, Manuel de Pedrolo va ser un un avantguardista que experimentava tant en els relats com en les novel·les, en un diàleg constant i sovint arriscat entre el fons i la forma, entre la tècnica i el contingut.

Crec que el més important d’un conte és que aconsegueixi alguna mena de sacsejada emocional, que deixi un regust colpidor. Personalment, gaudeixo de llegir contes amb indagacions filosòfiques o morals, que contenen una humanitat que ens interpel·la.
Pel que fa al conreu propi del gènere, sovint el text se m’ha acabat revelant com una epifania, com la descoberta d’una part una mica amagada o no del tot disponible de mi mateixa.

Jo escric bàsicament per egoisme, perquè em fa sentir viva i present en el món, i perquè algú em va fer creure que podia arriscar-me i dedicar temps a allò que em feia feliç sense sentir-me culpable. Gràcies, Jafet, de tot cor.

M’agradaria fer 5 cèntims de la meva trajectòria i d’aquest recull de contes. És a la meva filla, l’enamorament més llarg que he tingut mai, a qui dec bona part dels arguments d’aquest recull, forjat en llargues hores nocturnes d’alletament, a les fosques, i a ritme de deglucions. La vaig parir a ella juntament amb totes les meves ganes d’escriure i amb gairebé quaranta anys em vaig inscriure a l’Escola d’Escriptura, cosa que em va fer molt feliç i que recomano a tothom. Vaig tenir dues professores magnífiques, la Laura López i la Mònica Miró, i aviat vaig sentir vocació de contista i vaig acabar l’itinerari. Des de llavors, he guanyat i quedat finalista de mitja dotzena de certamens, d’entre els quals, el més important fins ara havia estat el Miquel Arimany de narrativa (2016), i aquest any he estat jo qui ha impartit classes de Conte a l’Ateneu, una experiència de la qual n’he tret un gran profit, tant a nivell personal com professional.

Espero que em perdonareu, però és que per alguna raó, quan la vida ens és grata, ens cou la urgència de l’agraïment i hi ha algunes coses que em cal dir abans no em prenguin el micròfon:

He de donar les gràcies als meus pares, Pili i Pasqual, que quan el turmell dret em va dir prou i vaig deixar la dansa clàssica, encara es van fer càrrec dels quatre anys de la carrera d’audiovisuals i, quan em va donar per posar-me a escriure, no van amollar un retret. Avui no han pogut ser aquí, però em consta que n’estan orgullosos.

El gust per la lectura i per la música li dec, sobretot, al meu pare. Era ell qui periòdicament em portava a la llibreria Paideia i em feia triar un llibre. Suposo que va ser llavors quan, a les nits, amagada sota els llençols amb una lot, vaig començar a cultivar l’insomni que ara em martiritza.
A ma mare li estic infinitament agraïda per tota una vida dedicada a mi i al meu germà. He tingut la sort de poder comptar amb una mare-terra on arrelar, una persona extraordinàriament generosa que sempre m’ha ofert més del que tenia.

Només em resta una darrera menció, no menys important: abans he esmentat a la Mònica Miró Vinaixa, una magnífica escriptora a més de professora, que, amb un coneixement literari inesgotable, va fer créixer, encara més, el meu amor per aquest art. Una persona sense la qual segur que avui no seria aquí. Segur, perquè la Mònica va ser la primera que em va fer creure que allò que escrivia tenia algun valor. Ella em va esperonar a continuar escrivint, i encara ho fa. Gràcies, Mònica.

Per acabar, voldria parlar una mica d’aquest recull que deu el títol a l’última frase del darrer conte, i que aglutina una sèrie de personatges incòmodes, en crisi, desubicats, maltractats i poc segurs de sí mateixos, que es troben immersos en un món que els és hostil. Persones amb un sentiment de soledat molt present que no encaixen, que no troben el seu lloc al món.

1. BLAU, VERD I BLAU
És un conte que parla de la incapacitat de reacció i el sotmetiment d’una dona, la Lena, envers el seu destí.
Volia fer un conte d’aigua, i vaig buscar la dicotomia entre l’aigua del riu i l’aigua del mar, una simbolitzant el passat que la protagonista enyora i que li porta records d’infantesa (el mar de Mallorca) i l’altra el present, el riu: el mal fat.
I pel dessota, plana el sentiment de culpa que la turmenta: un fill esguerrat que li desperta sentiments contradictoris i que al mateix temps li endolceix i li amarga la vida. Us en llegiré un fragment curt:

“No el volia pas, no, pobre menut. Ella li parla de l’olor de la sal, de la sorra i de les algues, i li acosta un atuell de terrissa a l’orella perquè li faci sentir el vaivé de les onades, la remor arrossegada del mar, tan diferent del so de rajolí de càntir del riu, que va, però que no torna.”

2. VIAGGIO IN ITALIA
El segon conte, Viaggio in Italia, el títol del qual fa referència tant al llibre de Goethe com al llargmetratge de Rossellini, és la història d’un home perseguit per un acte de jovenesa. Algú que, vint anys més tard, s’enamora de la mateixa dona sense que ella el reconegui. És un conte que bé podria ser un malson, que deixa un regust amarg, com si aquesta dona fos una teranyina on el protagonista queda atrapat.

“Quan el pare de la Sofia va marxar, el cap em bullia com si el tingués ple de cargols i tota la bromera volgués vessar de l’olla. Vaig córrer sense mirar d’on venien els cotxes ni adonar-me que el cel s’estava encapotant i, quan vaig ser a casa, vaig arreplegar dues mudes, els estalvis de la família i el rellotge del pare, i vaig fugir cap al port per escapar d’un destí que m’acabaria encalçant de tota manera”.

3. L’INVISIBLE
El relat de l’Invisible me’l va suggerir la imatge d’un home que és abandonat per la seva família, literalment, com s’abandona un gos. El protagonista és un personatge marginal que va a parar a un entorn familiar interessat i mesquí, que posa de manifest la hipocresia social i el materialisme extrem fins a la pèrdua de tota humanitat.

“Quan en va sortir, va anar a trobar el seu gendre i li va dir que es preparés, que se n’anaven uns dies al poble i que anirien fins a la capital en tren, com a ell li agradava. En escoltar això, el Fortunat va emocionar-se: no només pel fet de tornar a pujar a un tren, sinó també perquè sentia la melangia de l’enyor i una càlida alegria de tornar a casa, ni que fos per uns dies, i de veure la cara que posaria la Rossita quan conegués el seu únic nét.

—El nen es queda —va dir el Manco, just abans de marxar”.

4. ELS RECORDS PERFECTES
Relat d’un fracàs matrimonial en què una dona se sent incapaç de prendre la decisió de separar-se del seu marit, i que troba, en la figura de la mare —a qui visita al geriàtric—, un mirall confrontador que la fa reaccionar. Una relació mare-filla difícil, incòmoda, gairebé d’ofici, en què s’estimen però discuteixen per minúcies i no es poden posar gaire d’acord en res. Una mare que, enlloc d’acceptar el passat, el transfigura al seu gust. Vegeu:

“Els llavis li dibuixen una corba ascendent en les comissures que s’assembla molt a un somriure, i la Blanca es pregunta quin devia ser el record perfecte que la mare es fabricava quan va venir a destorbar-la la mort, vella xaruga inoportuna, ara que ella tant la necessitava, i si en aquell instant perfecte també hi era present ella, la Blanca, o només l’home que havia estat el seu pare: un home que mai no la va saber estimar i que en els últims anys havia esdevingut el seu anhel, la seva dèria impossible, el seu encegament… La Blanca es mira la seva pròpia mà sobre la de la seva mare, tot os i pell, i li neix una pregunta del fons de l’ànima: és que es pot enyorar, allò que no s’ha tingut mai?”

5. TALÓ D’AGULLA, AGULLÓ D’ESCORPÍ
Un conte psicològic que ens endinsa en la tempesta emocional de l’Abi per escapar d’un matrimoni tòxic. L’Abi arriba a entendre el sentit de l’amor en el desamor. L’actitud conformada es transforma gràcies a un fet catàrtic que li dóna pistes sobre com encarar l’avenir. Pistes que vénen del propi passat del personatge i que també hauran condicionat el seu present.

“No va veure el taüt fins que va sentir el capellà dir allò d’”El nostre germà Ismael, que en pau descansi”. Llavors va mirar al púlpit i se’n va adonar. Llavors, i no abans, es va adonar que, certament, la major part dels presents anaven vestits de dol. Li va semblar un senyal metafísic que el frare hagués pronunciat justament el nom del seu primer gran amor, tot i que al seu Ismael ningú no li deia Ismael, excepte sa mare i els professors de l’Institut. Per a la resta del món, l’Ismael era el Dziga, des que algú l’havia rebatejat als quinze anys, quan li varen regalar la primera càmera i va esdevenir una extensió dels seus ulls, un refugi des d’on espiar el món”.

6. DAUDA SANE
Conte basat en la figura de l’home del sac, representada aquí per un senegalès que fa el top manta i deambula, de nit, per la ciutat, amb la seva mercaderia a l’espatlla. És una història d’amistat entre aquest noi i una nena petita que s’escapa de casa per anar a buscar la mare, que treballa de nit. La separació, dramàtica i cruel, converteix l’heroi en condemnat, en víctima incompresa d’una societat que no ha entès res.

“—No n’has sentit a parlar mai, de l’home del sac? Doncs escolta’m bé: és alt i fosc com la nit, viu en les tenebres, i fa tanta por, que a la gent se li paralitza el cor només de veure’l. Si te’l trobessis, el reconeixeries perquè va carregat amb un sac molt gros on entafora tots els nens petits que, com tu, no volen dormir”.

7. POU SENSE AIGUA NI BOCA QUE HI CRIDI
El conte que tanca el recull és més curt i abandona el realisme per endinsar-se en un gènere entre simbòlic i fantàstic. Neix de la imatge d’un colom que aquest hivern passat se’m devia estampar a la finestra de casa. A diferència dels altres contes, ara la soledat és una opció i el personatge s’hi troba bé. El conflicte, un home que s’adona que ha mort hores després d’haver-ho fet, se’ns adreça i ens fa preguntar-nos si vivim com a vius, i què és estar viu i què deixar d’estar-ho. Vegeu:

“Preparo la roba de l’endemà, endreço una mica l’habitació i entro al lavabo a rentar-me les dents —de la mateixa manera que sovint pitjo l’interruptor de forma automàtica tot i saber que hi ha hagut un tall del subministrament elèctric—, quan m’adono que no cal. Que segurament ja no caldrà raspallar-se-les mai més. Em miro al mirall i em veig una mica més pàl·lid, un poc transparent. Em fito directament als ulls com si jo fos un amic meu, segurament el meu millor amic, i em pregunto: “I ara què?”

Ara sí, per tancar el parlament, dir-vos només que aquest reconeixement m’encoratja i que significa una empenta per poder fer allò que m’agrada i que em fa feliç: continuar escrivint, donar classes, i dedicar-me a la cultura d’una o altra manera, cosa que a vegades fa més pujada del que a priori podria semblar.

En fi, gràcies per creure en la força de la paraula malgrat els moments difícils que com a poble estem vivint. I permeteu-me, avui, acabar amb una frase de Pedrolo: “Que la nit ja dura massa i som gent que estimem la llum”.

Comments